Feeds:
Posts
Comments

On està qui creava mons amb argila, grans espais oberts on tot era possible. Recordo quan vas dir-me que era millor saber obrir les mans que apretar els punys, i ara en comptes de pell només veig armadura.

On és qui pintava el cel de tons de tots els colors? El gris ha cobert el cel, que ara està fet de parets i sostre baix: sóc en un gran cub de rúbick on giri la peça que giri… gris.

On és qui relatava fantasmes perquè sortissin de dins i ja mai més tornessin a entrar. Ara, en canvi, una mà invisible m’estreny el coll. Em costa respirar.

Em bato en duel i no importa qui guanya: sóc el pitjor enemic.

Advertisements

¿Qué te imaginas cuando digo la palabra búho? ¿A qué te remite? ¿Qué forma, color, tamaño, textura, olor, ¿sabor?, sonido… aparece en tu mente encajando con ‘búho’? ¿Y si en lugar de un animal te hablo de un concepto mucho más abstracto como poder, vacío, suerte…? ¿Cómo nos vamos a entender si hay un millón de abstracción entre lo que digo y lo que entiendes o, incluso, entre lo que quiero decir y lo que dictan mis palabras? ¿Cómo no va a haber un agujero negro que se lleva toda posibilidad de comprensión?

¿Amor?

Si en qualsevol de les decisions que has pres al llarg de la vida (quantes? mil·lions? Milions de milions?) la teva tria hagués estat diferent, ara mateix, en aquest precís instant, estaries vivint una vida diferent a la teva. Però podem dir que series tu? De fet, les parts indivisibles que constitueixen el teu organisme (individual, en quant a entitat separada i separable dels altres individus o entitats), serien unes altres, ja que haguessin evolucionat d’una altra manera. Qualsevol petit detall, per insignificant que sembli, hauria alterat tota la sèrie d’esdeveniments que sorgirien a continuació.

Com seria qualsevol altre dels teus jo(s)? Què passaria si poguessis parlar amb ells? Què us diríeu?

Relaxa’t.

No importa el camí que has triat.

Fes que valgui la pena.

Cada dia em pregunto si he viscut prou. Com si la vida es pogués mesurar en més o menys viscuda, com si facis el que facis no segueixen passant els minuts i es converteixen en hores, dies, mesos, anys, dècades. Potser no es tracti de viure més o menys, sinó la qualitat del temps. Entre la soledat i la socialització. Entre el demà i l’ahir i, fins i tot, en alguns instants l’ara. I em pregunto què és allò que faci que la vida suma i si, en cada dia puc rascar una mica d’aquests instants. Com aquell conte de Jorge Bucay‘.

Però som blanc i som negre, i també, amb una mica de sort, una gran gamma de tons grisos.

I, si sabéssim viure, quin sentit tindria haver nascut?

 

Els sàpiens des de l’antiguitat ens hem dedicat a fraccionar el temps i a dibuixar-lo com una sèrie d’esdeveniments lineals, tot allunyant-nos de l’antiga circularitat o etern retorn. Dit d’una altra manera, ens hem disposat a descriure els esdeveniments com a fets irrepetibles sorgits d’una progressió cap endavant, a diferència de la repetició infinita d’esdeveniments arquetípics.

No se m’acut cap manera més absurda de descriure els fets, com si es tractés d’un fragment espacial en què hi ha un moment present, un de passat i un futur.

El cap no funciona a través d’un itinerari marcat. Els pensaments passen com flaixos inconnexos de records i sensacions capaços de despertar com bèsties dormides amb el més petit so, olor o sabor. Les emocions i la seva resposta en l’organisme no entenen l’idioma de la trajectòria artificial: tot es transporta en l’etern ara a través de les connexions neuronals.

Potser d’aquí a uns anys desapareguin tots els manuals d’història a favor d’un procés hipertexual de la realitat, en què una data, un nom o una zona geogràfica siguin el punt d’encontre (origen, final i de pas) en tota una sèrie de fragments del mirall trencat que configuren la realitat.

hipertexto

Ja no queden somriures d’estoc, van acabar-se tots per rebaixes. Ara només aigua i desert; cada dos per tres tinc més set i no sacia l’aigua salada. Paraules que s’escampen com les fitxes de l’scramble, silencis ensordidors, tisores, pedra i paper amb els que acabar perdent sempre la partida. Ja no queden llunes plenes, ni abraçades que penetren l’ànima. Queden tel-aranyes amb les que intentar sortir d’aquest laberint amb vida i un minotaure que em somriu al mirar-me al mirall. Queden també promeses i somnis i il·lusions que, com llumetes de nadal, pengen incandescents en un arbre al costat de les escombraries.

Queden trossos de mi: el que no vaig atrevir-me a apostar en aquesta última partida. Queda de tu el que em xiuxiueges arran de cor quan tanco els ulls i obro els braços. Una foto a la paret en la que no ens reconec.

Sovint m’ennuega l’angoixa de no poder distingir (ja) els somnis de la realitat, els records dels desitjos o temors, de la imaginació que vola com un ocell fugisser, cap a altres sabates, vides i raons. En un temps que potser és ja, em veig enlluernada per miralls inconnexos que obren les infinites portes de la possibilitat. Quin gust té la realitat? Quina olor té un record, quin tacte el somni!? Com es dibuixa el pensament!!?? Quina melodia denota la imaginació!!!???

Potser només existeix el jo creat a partir d’un cúmul de sensacions vingudes d’aquí i d’allà, com una munió de desconeguts que es troben com per art de màgia en una parada de tren, sense saber més de l’altre que el reflex del sol sobre la superfície de la seva pell. Potser… potser i només pot ser que tot sigui mentida: un teló embolicant la pròpia carència, el vuit, aquesta eterna insacietat.