Feeds:
Posts
Comments

Ja no queden somriures d’estoc, van acabar-se tots per rebaixes. Ara només aigua i desert; cada dos per tres tinc més set i no sacia l’aigua salada. Paraules que s’escampen com les fitxes de l’scramble, silencis ensordidors, tisores, pedra i paper amb els que acabar perdent sempre la partida. Ja no queden llunes plenes, ni abraçades que penetren l’ànima. Queden tel-aranyes amb les que intentar sortir d’aquest laberint amb vida i un minotaure que em somriu al mirar-me al mirall. Queden també promeses i somnis i il·lusions que, com llumetes de nadal, pengen incandescents en un arbre al costat de les escombraries.

Queden trossos de mi: el que no vaig atrevir-me a apostar en aquesta última partida. Queda de tu el que em xiuxiueges arran de cor quan tanco els ulls i obro els braços. Una foto a la paret en la que no ens reconec.

Advertisements

Sovint m’ennuega l’angoixa de no poder distingir (ja) els somnis de la realitat, els records dels desitjos o temors, de la imaginació que vola com un ocell fugisser, cap a altres sabates, vides i raons. En un temps que potser és ja, em veig enlluernada per miralls inconnexos que obren les infinites portes de la possibilitat. Quin gust té la realitat? Quina olor té un record, quin tacte el somni!? Com es dibuixa el pensament!!?? Quina melodia denota la imaginació!!!???

Potser només existeix el jo creat a partir d’un cúmul de sensacions vingudes d’aquí i d’allà, com una munió de desconeguts que es troben com per art de màgia en una parada de tren, sense saber més de l’altre que el reflex del sol sobre la superfície de la seva pell. Potser… potser i només pot ser que tot sigui mentida: un teló embolicant la pròpia carència, el vuit, aquesta eterna insacietat.

Vaig descobrir el significat del Nadal en la sala d’espera d’un hospital, esperant veure brillar el teu somriure per poder tornar a creure en la màgia. Massa vegades s’ha dit que hem vingut al món a patir, i potser només a aprendre a obrir les mans, deixar caure una llàgrima i relaxar els pòmuls, encara que sigui de tant en tant. L’espera es fa eterna quan el que t’hi jugues és la felicitat atrapada en una lluna plena. Entre segons i minuts i hores, perdre la noció del temps.

Vaig descobrir que el dolor és res més que el vestit de la por i la tristesa i que sempre tornen quan t’oblides d’enganyar la mort. Vaig saber en agafar-te la mà que existia la vida i que un i un no sempre són dos.

Em pregunto si créixer és aprendre’s el camí a casa o atrevir-se a perdre’s de tant en tant. Potser sigui aconseguir treure’s les mil màscares abans d’actuar amb els altres o posar-se unes sabates sempre massa grans. Passar menys hores inventant el món i sentir cada molècula en contacte amb la pell. Potser sigui acostumar-se a veure les persones que estimes convertides en boira que entela els ulls, estimar una mica més el que tens o descobrir que, en el fons, no tens i mai no has tingut res. O simplement veure com s’arruga la pell i els dies, i s’estira la memòria per cobrir-te els peus.

Potser créixer sigui deixar de fer la carta als reis i passar a fer una carta demanant la república. Ja no córrer sense saber on es va i tornar sempre abans de mitja nit a casa, desitjant que no sigui massa tard. O seguir caminant.

Som éssers magnètics, ingràvids, galàctics, sempre en moviment. Som energia en etern bateg. Voltant per les profunditats de la nit ens trobem davant d’un mirall fragmentat. Ens busquem i defugim, ens (re)coneixem i ens neguem. Som foc i riu i tempesta, festa i celebració. Som un punt de llum a la foscor. Cada cent anys canviem de rostre i cada segon mudem la pell. Aspirants a pols d’estrella, tenim escrita la veritat a la pupil·la. Fa massa temps caminem amb ulls clucs.

He tornat a caure en un pou. Aquell que m’atrapa sempre que intento córrer a cap direcció. M’he fet aigua per poder acariciar les parets dels cervell, del cor que batega arrítmicament, de la carcassa que tinc com a cos. Ja conec els límits de la visió que no és capaç de veure l’ull, del sabor que no és llengua i de la oïda que no aconsegueix escoltar-se. Ja tinc els dits entumits d’escriure el que llisca pels ulls. No importa que em vesteixi d’ira, tristesa, felicitat i por. Mai arribaré a ser tu. M’hauré de conformar amb la dolorosa certesa de ser un vas massa ple. Buida’m d’un glop.

(Demasiado) a menudo despierto de una ensoñación, arrastrada por una corriente entre los fragmentos imprecisos del pasado y algunos deseos impossibles del nunca jamás. No encuentro el punto exacto donde se despliega la vida. Me pierdo entre los detalles y no consigo distingir el pensamiento del el sueño de la realidad. No sé lo que espero de mí y si acaso hay algo que esperar. Si la mente està fabricada para vivir o solo para morir lentamente. Entonces me reconozco solo una partícula de conciencia en un puzzle imposible de encajar. Pero… ¿y si solo fueran historias para no dormir?