On està qui creava mons amb argila, grans espais oberts on tot era possible. Recordo quan vas dir-me que era millor saber obrir les mans que apretar els punys, i ara en comptes de pell només veig armadura.

On és qui pintava el cel de tons de tots els colors? El gris ha cobert el cel, que ara està fet de parets i sostre baix: sóc en un gran cub de rúbick on giri la peça que giri… gris.

On és qui relatava fantasmes perquè sortissin de dins i ja mai més tornessin a entrar. Ara, en canvi, una mà invisible m’estreny el coll. Em costa respirar.

Em bato en duel i no importa qui guanya: sóc el pitjor enemic.

Búho

¿Qué te imaginas cuando digo la palabra búho? ¿A qué te remite? ¿Qué forma, color, tamaño, textura, olor, ¿sabor?, sonido… aparece en tu mente encajando con ‘búho’? ¿Y si en lugar de un animal te hablo de un concepto mucho más abstracto como poder, vacío, suerte…? ¿Cómo nos vamos a entender si hay un millón de abstracción entre lo que digo y lo que entiendes o, incluso, entre lo que quiero decir y lo que dictan mis palabras? ¿Cómo no va a haber un agujero negro que se lleva toda posibilidad de comprensión?

¿Amor?

Si en qualsevol de les decisions que has pres al llarg de la vida (quantes? mil·lions? Milions de milions?) la teva tria hagués estat diferent, ara mateix, en aquest precís instant, estaries vivint una vida diferent a la teva. Però podem dir que series tu? De fet, les parts indivisibles que constitueixen el teu organisme (individual, en quant a entitat separada i separable dels altres individus o entitats), serien unes altres, ja que haguessin evolucionat d’una altra manera. Qualsevol petit detall, per insignificant que sembli, hauria alterat tota la sèrie d’esdeveniments que sorgirien a continuació.

Com seria qualsevol altre dels teus jo(s)? Què passaria si poguessis parlar amb ells? Què us diríeu?

Relaxa’t.

No importa el camí que has triat.

Fes que valgui la pena.

Preguntes per a no dormir

Cada dia em pregunto si he viscut prou. Com si la vida es pogués mesurar en més o menys viscuda, com si facis el que facis no segueixen passant els minuts i es converteixen en hores, dies, mesos, anys, dècades. Potser no es tracti de viure més o menys, sinó la qualitat del temps. Entre la soledat i la socialització. Entre el demà i l’ahir i, fins i tot, en alguns instants l’ara. I em pregunto què és allò que faci que la vida suma i si, en cada dia puc rascar una mica d’aquests instants. Com aquell conte de Jorge Bucay‘.

Però som blanc i som negre, i també, amb una mica de sort, una gran gamma de tons grisos.

I, si sabéssim viure, quin sentit tindria haver nascut?

 

Lineal o circular?

Els sàpiens des de l’antiguitat ens hem dedicat a fraccionar el temps i a dibuixar-lo com una sèrie d’esdeveniments lineals, tot allunyant-nos de l’antiga circularitat o etern retorn. Dit d’una altra manera, ens hem disposat a descriure els esdeveniments com a fets irrepetibles sorgits d’una progressió cap endavant, a diferència de la repetició infinita d’esdeveniments arquetípics.

No se m’acut cap manera més absurda de descriure els fets, com si es tractés d’un fragment espacial en què hi ha un moment present, un de passat i un futur.

El cap no funciona a través d’un itinerari marcat. Els pensaments passen com flaixos inconnexos de records i sensacions capaços de despertar com bèsties dormides amb el més petit so, olor o sabor. Les emocions i la seva resposta en l’organisme no entenen l’idioma de la trajectòria artificial: tot es transporta en l’etern ara a través de les connexions neuronals.

Potser d’aquí a uns anys desapareguin tots els manuals d’història a favor d’un procés hipertexual de la realitat, en què una data, un nom o una zona geogràfica siguin el punt d’encontre (origen, final i de pas) en tota una sèrie de fragments del mirall trencat que configuren la realitat.

Ja no queden somriures d’estoc, van acabar-se tots per rebaixes. Ara només aigua i desert; cada dos per tres tinc més set i no sacia l’aigua salada. Paraules que s’escampen com les fitxes de l’scramble, silencis ensordidors, tisores, pedra i paper amb els que acabar perdent sempre la partida. Ja no queden llunes plenes, ni abraçades que penetren l’ànima. Queden tel-aranyes amb les que intentar sortir d’aquest laberint amb vida i un minotaure que em somriu al mirar-me al mirall. Queden també promeses i somnis i il·lusions que, com llumetes de nadal, pengen incandescents en un arbre al costat de les escombraries.

Queden trossos de mi: el que no vaig atrevir-me a apostar en aquesta última partida. Queda de tu el que em xiuxiueges arran de cor quan tanco els ulls i obro els braços. Una foto a la paret en la que no ens reconec.

Sovint m’ennuega l’angoixa de no poder distingir (ja) els somnis de la realitat, els records dels desitjos o temors, de la imaginació que vola com un ocell fugisser, cap a altres sabates, vides i raons. En un temps que potser és ja, em veig enlluernada per miralls inconnexos que obren les infinites portes de la possibilitat. Quin gust té la realitat? Quina olor té un record, quin tacte el somni!? Com es dibuixa el pensament!!?? Quina melodia denota la imaginació!!!???

Potser només existeix el jo creat a partir d’un cúmul de sensacions vingudes d’aquí i d’allà, com una munió de desconeguts que es troben com per art de màgia en una parada de tren, sense saber més de l’altre que el reflex del sol sobre la superfície de la seva pell. Potser… potser i només pot ser que tot sigui mentida: un teló embolicant la pròpia carència, el vuit, aquesta eterna insacietat.

Relat de Nadal

Vaig descobrir el significat del Nadal en la sala d’espera d’un hospital, esperant veure brillar el teu somriure per poder tornar a creure en la màgia. Massa vegades s’ha dit que hem vingut al món a patir, i potser només a aprendre a obrir les mans, deixar caure una llàgrima i relaxar els pòmuls, encara que sigui de tant en tant. L’espera es fa eterna quan el que t’hi jugues és la felicitat atrapada en una lluna plena. Entre segons i minuts i hores, perdre la noció del temps.

Vaig descobrir que el dolor és res més que el vestit de la por i la tristesa i que sempre tornen quan t’oblides d’enganyar la mort. Vaig saber en agafar-te la mà que existia la vida i que un i un no sempre són dos.

Créixer

Em pregunto si créixer és aprendre’s el camí a casa o atrevir-se a perdre’s de tant en tant. Potser sigui aconseguir treure’s les mil màscares abans d’actuar amb els altres o posar-se unes sabates sempre massa grans. Passar menys hores inventant el món i sentir cada molècula en contacte amb la pell. Potser sigui acostumar-se a veure les persones que estimes convertides en boira que entela els ulls, estimar una mica més el que tens o descobrir que, en el fons, no tens i mai no has tingut res. O simplement veure com s’arruga la pell i els dies, i s’estira la memòria per cobrir-te els peus.

Potser créixer sigui deixar de fer la carta als reis i passar a fer una carta demanant la república. Ja no córrer sense saber on es va i tornar sempre abans de mitja nit a casa, desitjant que no sigui massa tard. O seguir caminant.

Som éssers magnètics, ingràvids, galàctics, sempre en moviment. Som energia en etern bateg. Voltant per les profunditats de la nit ens trobem davant d’un mirall fragmentat. Ens busquem i defugim, ens (re)coneixem i ens neguem. Som foc i riu i tempesta, festa i celebració. Som un punt de llum a la foscor. Cada cent anys canviem de rostre i cada segon mudem la pell. Aspirants a pols d’estrella, tenim escrita la veritat a la pupil·la. Fa massa temps caminem amb ulls clucs.